A un sospir de Rio

En major o menor mesura, tots els esportistes que competiran en els Jocs de Rio viuen el seu particular compte enrrere amb molta emoció. Sobretot, aquells que van a debutar en una cita d’estes característiques i grandesa. Per contra, en les antípodes de la il·lusió, es troben aquells esportistes que, per unes o altres raons, s’han quedat a les portes de viatjar al Brasil. El Projecte FER inclou en la seua nòmina a alguns d’estos exponents que han acaronat el passaport olímpic, però que, a última hora, no l’han pogut atrapar. L’han lluitat, l’han perseguit, l’han mereixcut… Però se’ls escapat.

Quatre esportistes FER han estat ben a prop d’integrar la delegació espanyola en els Jocs de Rio. Dels quatre casos, hi ha dos especialment dolorosos. Víctimes de sengles picades d’ullet malèvols de la destinació. Els seus protagonistes, a més, són molt jóvens. Tots dos es disposaven a debutar en un certamen olímpic. A Jorge Ureña, la classificació per a Rio 2016 se li va esvair quan estava fent la millor competició de la seua vida. El decatleta d’Onil anava camí de la marca exigida i, a més, de pujar al podi en el Campionat d’Europa de principis de juliol a Amsterdam. No obstant això, en apenes trenta minuts, tres nuls en la prova de llançament de disc van arruïnar els seus somnis. La mateixa crueltat es va acarnissar amb Teresa Bueso. Una greu lesió de genoll patida en la cinquena i última Sèrie Mundial de l’any, la disputada a França durant el mes de maig, la va privar d’una convocatòria olímpica segura. Jorge té 22 anys; Teresa acaba de fer-ne els 19. Tots dos tindran més oportunitats. Que ningú ho dubte.

Mentrestant, Anna Sanchis i Eusebio Càceres aspiraven a repetir presència olímpica. Anna va participar a Pequín 2008. Eusebio ho va fer a Londres 2012. El saltador d’Onil no va poder arribar a la final fa 4 anys. El seu cicle olímpic ha sigut tortuós. Ha estat replet de turbulències físiques. Sense arribar a patir una malaltia greu, l’acumulació de problemes ha estat incessant. A més, en moments especialment sensibles i significatius. O en plenes competicions internacionals, o a pocs dies de les mateixes. 2016 no ha estat una excepció. No va poder fer la pista coberta. Després de superar les enèsimes molèsties al turmell esquerre, es va llançar a tomba oberta a aconseguir la mínima en longitud (8,15m) amb l’arribada de la temporada a l’aire lliure. Va disposar de 7 oportunitats. L’anhelat salt no va arribar en cap d’elles. L’esportista alacantí ha de començar de zero per tal d’arribar a Tòquio 2020. Conserva il·lusió i talent.

L’última protagonista del Projecte FER que s’ha quedat llepant la seua presència a Rio és Anna Sanchis. La ciclista valenciana, dinovena en la prova de ruta de Pequín 2008, va haver de fer front a massa adversitats. Des que va començar 2016, lluitava contra les rivals foranes, contra la resta de ciclistes nacionals aspirant a la cita carioca i contra si mateixa. Els seus aclaparadors problemes asmàtics la van perjudicar durant els mesos hivernals. Minaven el seu rendiment, però no la seua moral. Va arribar la primavera i la ciclista FER va millorar sensiblement les seues prestacions. El problema va sorgir quan el ciclisme espanyol només podia disposar d’una plaça per a Rio. I Anna no va ser l’escollida. Quatre històries de desencís i orgull. No podran gaudir del privilegi d’estar al Brasil. En tot cas, res no poden reprotxar-se.