Fa 6 mesos, gitada a la llitera d’urgències el meu germà i mon pare em donaven una mala notícia, la notícia que més témen els esportistes: la lesió. Una ruptura del lligament encreuat anterior i ambdós meniscs que em farien passar per quiròfan.
Puc recordar perfectament el moment, eixe nuc a la gola, eixe sentiment d’incapacitat, de no poder. Però com sempre m’han ensenyat, cal traure forces d’on siga, i sempre cal ser positius.
Hui després de 192 dies, per fi el meu cirurgià m’ha dit les paraules que han sigut sense cap dubte el meu millor regal de Nadal: Ja pots córrer! 3 paraules que per a la majoria seràn insignificants, però vos puc jurar que m’han fet la persona més feliç del món.
I és que tots aquells que heu estat amb mi aquestos últims mesos comprendreu la meua felicitat. Agraïsc de tot cor, tot el suport que em van donar la meua família i amics des del primer dia. Eixes visites per a veure’m realment m’alegraven i inclús un simple que et millores em va ajudar molt.
Gràcies al Projecte FER i a Sanus Vitae, que encara que he tingut aquesta lesió no han dubtat a seguir donant suport. Gràcies a les meues doctores, que sempre m’heu tret eixe somriure de la cara i heu aconseguit que m’oblidara de tot. I com no gràcies a tots els fisioterapeutes que m’han tractat, especialment al meu fisioterapeuta personal Rodrigo Martín Sant Agustí, amb el que he passat la majoria dels entrenaments i que ha aguantat totes les meues queixes.
I òbviament gràcies al meu entrenador Jose Peiró Guixot que va entendre la meua situació des del primer dia i sempre m’ha ajudat a superar-la. Gràcies, i ara qui se’n ve a córrer amb mi?
