Bakú ja forma part dels seus records indelebles. De les seues imatges inesborrables. Daniel Ros ha sigut l’únic esportista FER que ha tornat dels primers Jocs Europeus amb una medalla al coll. Les gimnastes rítmiques Elena López i Alejandra Quereda, el gimnasta artístic Néstor Abad o la triatleta Tamara Gómez pillardejaren el podi gràcies a les seues brillants actuacions. Però qui realment va ocupar-lo, va assaborir-lo i va gaudir-lo va ser el taekwondista natural de Catral. Amb tan sols 21 anys, després d’un últim mes d’autèntic vertigen, i una volta assimilades totes les emocions experimentades, Daniel Ros es mostra moderadament satisfet de les seues últimes fites i totalment capacitat per a competir sense complexes amb els millors rivals de la seua categoria.
Què suposa per a Daniel Ros este bronze aconseguit a Bakú?
Encara que sone a tòpic, és la recompensa (crec que mereixcuda) a tot el treball desenrotllat durant molt de temps. I sobretot, un gran estímul i una gran motivació per a seguir en el camí iniciat, i per a continuar creixent com a esportista.
El teu últim mes ha sigut de fortes emocions personals i esportives. Cinqué en el Mundia de Russia i tercer en els Jocs Europeus de Bakú. Amb quina de les dos fites te quedes?
Amb el bronze de Bakú. Possiblement, hi haguera més nivel esportiu en el Campionat del Món de Russia, però la sensació de pujar al podi i rebre una medalla en una gran competició internacional és única. A més, estava eufòric perque eixa medalla arribava després d’un últim combat que me va eixir quasi perfecte.
“La sensació de pujar al podi i rebre una medalla en una gran competició internacional és única”
Què vas pensar quan vas perdre el primer combat i, en principi, t’acomiadaves de la competició, i que vas pensar quan vas assabentar-te que podies anar a la repeixca perquè el rival que t’havia guanyat arribava a la final?
Quan vaig perdre el primer combat, se me va fer de nit. Arribava a Bakú amb molt bones sensacions mentals i físiques. A més, tornava a enfrontar-me amb el meu “botxí” en els quarts de final del Mundial de Russia feia poques setmanes i, lògicament, volia revenja. I quan vaig saber que anava a la repeixca, m’ho vaig prendre amb tranquilitat. No vaig voler angoixar-me. Era una segona oportunitat. Feliçment, esta vegada sí vaig aprofitar-la.
Quina llicò fonamental extraus d’estos dos Campionats internacionals pràcticament consecutius? Te veus ja en l’elit, prop dels millors, encara creus que te falta…?
La principal conclusió és que la línia de treball que portem jo i tot el meu equip (entrenador, psicòleg, resta de companys) és la correcta. Clar que hi ha aspectes en els quals encara puc i he de millorar, però sí que me veig quasi al mateix nivel, o almenys no molt lluny, dels millors. Els últims resultats així ho acrediten.
Per últim, quins son els teus propers reptes i competicions?
Encara me queda molta temporada per davant. El següent és la Universiada en Corea en juliol, i després les Sèries Mundials que consten de 3 Grand Prix: Moscou en agost, Turquia en setembre i Manchester en octubre., en els quals participen els 32 millors del rànquing de cada pes. Si després de les 3 proves aconseguixc acabar entre els 8 primers, me classificacaria per a la Final de les Sèries Mundials, prevista en desembre en Mèxic.
