De les 40 cares noves del Projecte FER 2015, hi ha dos amb un apel.latiu tan singular com reconeixible. Formen part de la selecció espanyola d’handbol femení, un combinat que durant els últims anys ha creixcut a la mateixa velocitat que han captivat el cor de molts adicionals al món de l’esport. Són Silvia Navarro i Lara González, la quota valenciana de les famoses guerreres, eixe célebre epitet naixcut en els Jocs de Londres 2012 i que simbolitza a la perfecció tots els valors que acumula el conjunt que dirigix amb mestria Jorge Dueñas: caràcter, esforç, sacrifici, afany de superació, companyerisme… Conducta exemplar dins i fora de la pista. La valenciana Silvia Navarro, de 36 anys, juga actualment en el Rocasa de Gran Canària i està considerada com una de les millors porteres del món. Mentrestant, Lara González, lateral alacantina naixcuda en 1992, milita en el Metz francés i representa el futur. Les dos, a l’igual que la resta de l’admirable conglomerat al que pertanyen, asseguren emocions fortes. Les últimes medalles en les grans competicions internacionals representen autèntiques proeses. La millor forma de reivindicar un esport especialment ferit en Espanya. I ara, com no, somnien amb Rio 2016, un billet olímpic molt car que es dirimirà en el pròxim Campionat del Món, previst en desembre a Dinamarca. Com a nou integrants del Projecte FER, les dos jugadores comenten els seus objectius, il.lusions i aspiracions.
Cóm assumiu que, quan juga la selección espanyola d’handbol femení, més que la selección juguen les guerreres?
Silvia Navarro: Personalment, ho porte molt bé. Este apel.latiu em sembla molt encertat i va enganxar la gent des del primer momento. Ja s’ha convertit en el nostre señal d’identitat. Per a mi, és un orgull. A més, reitere, és un qualificatiu que ens representa a la perfecció.
Lara González: Crec que va ser un periodista qui va acunyar este terme i, sense dubte, va encertar de ple. És un concepte que definix molt be a la selección. A més, contribuix a donar-li més notorietat a un equip i un esport minoritari com el nostre.
Després de l’històric bronze aconseguit en Londres 2012, i després de l’altíssim nivel abastat en les últimes competicions internacionals, és quasi una obligació estar en Río 2016, pero la classificació està molt cara, veritat?
SN: Així és. En principi, només té accés directe als Jocs de Río el campió del Campionat del Món de 2015 en Dinamarca. Hi ha una excepció, i es que Noruega siga campiona del món. Si això ocorre, en ser Noruega l’últim campió d’Europa i nosaltres subcampiones continentals, automàticament ens classificariem per als Jocs 2016 amb independencia del que fem en el Mundial de Dinamarca en desembre.
LG: A banda del que ha explicat Silvia, si no ens classifiquem via Campionat del Món (ja siga perquè no el guanyem, ja siga perque no el guanya Noruega), tenim encara l’opció dels Preolímpics de març-abril de 2016, que tampoc seran fàcils, però sí mes accesibles que via Mundial, sense dubte.
Anem a pensar en positiu, i anem a confiar en la vostra presència en els Jocs Olímpics de 2016. El llistó està altíssim. Penseu que és factible repetir la proesa de Londres?
SN: Tant de bo poguerem estar en Río i tant de bo podem repetir la consecució d’una medalla. La trajectòria en els últims grans campionats ens fa ser optimistas. Som molt competitves, però no ens enganyem, un podi olímpic es molt complicat.
LG: Jo sóc la més jove del grup. No vaig estar en els Jocs Olímpics de Londres, els vaig seguir per televisió i va resultar-me apassionant. Viure així una experiència en primera persona deu ser inoblidable. Per què no repetir-ho, però molt complicat, sense dubte.
L’handbol femení és una de les disciplines esportives més castigades per la crisi. Tot i això, la selección ha aconseguit espectaculars resultats en els últims anys. Què té d’especial el conglomerat del que formeu part?
SN: Formem un bloc esportiu i humà meravellós. Som companies I quasi amigues. El companyerisme predomina per damunt de tot. I no vull oblidar-me del seleccionador, Jorge Dueñas, que té gran part de culpa (per a bé) dels nostres èxits.
LG: El grup humà és saníssim. Estem davant un equip en majúscules. Totes aporten el seu gra d’arena dins i fora de la pista. Cap jugadora va de diva, no hi ha egos que gestionar. Hi ha compromís, implicació i professionalitat en totes i tots, jugadores, seleccionador, ajudants… La convivència és una meravella.
Per últim, què opinió vos mereix el Projecte FER i què significa per a vosaltres incorporar-vos a esta iniciativa?
SN: Per a mi, és una enorme satisfacció. Ens oferixen un suport incondicional i que ens ajuda moltíssim. La seua estructura i base de treball és molt potent. Em sembla una iniciativa meravellosa. M’identifique molt amb la seua filosofía de la cultura de l’esforç. Em considere una afortunada per haver-me incorporat al FER 2015.
LG: Sols tinc paraules d’elogi i agraïment cap a la Fundació Trinidad Alfonso per impulsar este Projecte. És un orgull formar part del mateix. I representa tot un estímul per a seguir creixent i representant l’esport de la Comunitat Valenciana.
