Orlando Ortega, Yidiel Contreras i … després, el Projecte FER. Després dels dos atletes cubans amb passaport espanyol, els dos grans noms propis de present i futur dels 60m i els 110m tanques són valencians i ho comparteixen quasi tot. A pesar de ser rivals, mantenen una estreta i sòlida amistat. Tots dos formen part del Club de Córrer el Garbí de Gandia. Tots dos han nascut i viuen en sengles localitats de la mateixa comarca, la Safor. A més, estan entrenats per un prestigiós i reconegut preparador, Toni Puig, una mena de mag de l’atletisme en les mans del qual es troben dos autèntiques joies per polir. Dos diamants. Els seus noms, Luis Salort (Gandia, 19 anys) i Enrique Llopis (Bellreguard, 18 anys). El primer forma part del Projecte FER des de l’any 2015. El segon s’ha incorporat enguany al programa d’ajuda i promoció a esportistes de la Comunitat Valencià impulsat per la Fundación Trinidad Alfonso. I amb la seua arribada, el FER es fa més gran. Per diversos motius.
Quique Llopis és un altre prodigi en potència. Apunta a un esportista gegant. D’altura. I no només pels seus 190 centímetres, que li concedeixen unes virtuts excel·lents, quasi envejables, per a la modalitat que practica: les tanques. La seua incorporació a l’atletisme va ser relativament tardana. Ell mateix ho explica: “jo jugava a futbol. Però als 14 anys, em vaig apuntar a una escola d’estiu d’atletisme que organitzava el Club El Garbí. Vaig fer una sèrie de proves i els entrenadors em van dir que tenia grans capacitats. Així que em vaig deixar el futbol i em vaig dedicar plenament a l’atletisme. Quatre anys més tard, agraixc aquella decisió. Ara, este esport és una autèntica passió”, comenta el jove atleta de Bellreguard. “El que menys m’agrada de l’atletisme són els casos de dopatge; el que més, el bon ambient que es genera en les competicions. Ací no hi ha rivals, ací hi ha companys i amics”, afegeix Enrique Llopis.
“El meu punt feble és la sortida des dels tacs. És una faceta que he de millorar. Per contra, la meua principal fortalesa és la progressió en carrera, la velocitat “, apunta Quique, qui, a més, es defineix com una” persona disciplinada, tranquil·la, tot i que esta serenitat es transforma en nervis i inquietud abans de les proves”, afegeix l’esportista valencià. Tant en la categoria cadet com en la juvenil, el atleta FER ha imposat la seu llei en tots els Events. El passat estiu, va fregar el bronze en el Mundial sub’18 de Kènia. Va quedar-se a tres centèsimes del bronze. Posats a trobar diferències entre Llopis i Salort, la trobem en els ídols o referents de cada un d’ells. Mentre que Luis sempre ha dit que li agradaria assemblar-se al cubà Dayron Robles, Quique escull al rus Serguei Shubenkov.
Igual que el seu rival, company i amic Luis Salort, Enrique Llopis maneja amb naturalitat els elogis, els afalacs, les lloances. Dit d’una altra manera, gestiona amb normalitat la certa pressió que, malgrat la seua joventut, comencen a percebre davant les enormes expectatives que els envolten. “Ara mateix, només he de dedicar-me a treballar i a entrenar. Amb humilitat. El que haja d’arribar, arribarà”, apunta el nou esportista FER. Llopis viu en 2018 el seu primer any com a sub’20 o júnior. És a dir, en poques setmanes, s’enfrontarà pel regnat en la categoria amb Luis Salort, un any més gran que ell. Un elèctric i apassionant cara a cara que no va ser possible en la temporada de pista coberta per dos motius. En el Nacional absolut, on Salort va ser plata, Quique va caure en les semifinals. En el Nacional sub’20, Quique estava lesionat. En breu, el duel pot oferir tres capítols: el Campionat d’Espanya absolut, el Campionat d’Espanya sub’20 i el Mundial de la categoria a Finlàndia. Passe el que passe, guanyarà l’esport valencià. Facen apostes.
