A la força, Eusebio Cáceres ha hagut d’enfortir comportaments com la paciència i la resignació. Una extensa llista de contratemps físics en moments especialmente sensibles li han impedit comparéixer en grans competicions, però l’han ajudat a ser més dur mentalment, a no patir davallades, a alimentar el seu optimismo, a vore el costat positiu de les experiències. No hi ha mal que per bé no vinga, pensa el saltador d’Onil, de 25 anys, que donarà per ben vixcuts totes estes decepcions si el proper mes d’agost complix el seu somni de participar en els Jocs de Rio 2016. L’esportista FER només aspira a que la salut el respecte, a que l’èxit o el fracàs l’establixquen el seu talent, a que la seua velocitat i les seues cames estiguen lliures de condicionants externs i perjudicials. A pocs mesos de la cita olímpica, i després de no poder fer la temporada de pista coberta, Eusebio afirma sentir-se com en els seus temps d’atleta junior.
Començares l’any en gener amb la teua presència en la reunió de Karlsruhe, però ni tan sols vares acabar aquella competició. Per què?
Perquè només realizar el meu primer salt, vaig resentir-me d’uns dolors en el turmell, els mateixos que realment m’han acompanyat durant pràcticament els dos últims anys. No vaig voler arriscar.
Només tornar a Espanya, vas decidir acudir a la consulta d’un dels metges esportius més prestigiosos de tot el món, el doctor Pedro Guillés. Què va diagnosticar-te i què te diu?
En els resultats de les proves i resonàncies que m’havien practicat durant els últims mesos, apareixia que tenia un edema ossi. Però una major investigación per part del doctor Guillén va revelar que el motiu de la molestia era una malaltia en el lligament del turmell esquerre, la cual cosa me generava unes molèsties cròniques. Va tranquilitzar-me, va dir-me que faria tot el possible per a que poguera arribar als Jocs de Rio.
Vas reprendre els entrenaments amb certa normalitat a finals de febrer. Quines són les teues sensacions?
Molt bones. Xafe sense por, no adopte precaucions i, de moment, no note cap molestia. Encara que no puc evitar ser reservat i escèptic, ara mateix tinc unes sensacions que no les experimentava des què era junior fa 7 o 8 anys. Creue els dits per a que tot continue igual.
Per tant, eres optimista i creus que te va a donar temps a aconseguir la mínima olímpica de 8,15m…
Sense dubte. Jo sempre dic el mateix. Si ho faig bé o malament, que siga por mi mateix. Només vull estar bé. Només vull que la salut me respecte i que les lesions i els dolors me deixen tranquil. Si no torne a recaure, estic convençut que en maig o juny aconseguiré la mínima olímpica. I si no, en l’Europeu d’Ámsterdam de juliol, que serà un molt bon test.
