Hugo Arillo i Iñaki Boix: menuts són ells…

Any rere any, el taekwondo guanya més presència i notorietat en el Projecte FER. El seu creixement és constant. No sols en termes quantitatius. També, qualitatius. Cada vegada que este art marcial apareix en l’agenda amb alguna competició acostuma a proporcionar alegries. La seua contribució resulta quasi infal·lible. El taekwondo concedix riquesa i prestigi a l’equip FER. I, el més important, aporta relleu. Assegura continuïtat. En cada edició, apunten joves valors. Nous talents que il·luminen el futur. Per exemple, Hugo Arillo i Iñaki Boix. El primer és un il·licità de 16 anys, i que en 2018 compleix el seu segon i penúltim exercici com junior. Hugo es va iniciar en aquesta modalitat “als 6 anys, perquè el meu germà major també ho practicava. Ara no puc imaginar-me la vida sense el taekwondo. En el bon sentit de la paraula, sent vertadera addicció. Saltar al tapís per a entrenar o competir em provoca autèntica adrenalina“, comenta el nou esportista FER.

Hugo Arillo no és excessivament alt ni corpulent. Més aviat, tot el contrari. De fet, competeix en la categoria de menys de 55 kg. Es defineix com un taekwondista “implicat, disciplinat, amb un gran entusiasme per aquest esport i amb una especial capacitat per a ser fred en els combats i per a saber llegir-los”. A Espanya, va dominar durant la seua etapa com a cadet. En 2017, no va acusar el salt de categoria i es va proclamar campió nacional junior, corona que va revalidar el passat mes de febrer. A principis d’abril, va afrontar una especialment rellevant: el Mundial junior de Tunísia. Una microrrotura fibrilar patida pocs dies abans del certamen mundialista li va llastrar. Va haver de retirar-se en el segon assalt. Hugo va abandonar Tunísia amb sensacions agredolces. Unes jornades abans sí havia aconseguit un altre dels seus grans objectius: la classificació per als Jocs Olímpics de la Joventut, previstos a Buenos Aires per a dins de poques setmanes,  al mes d’octubre. Extravertit i rialler, no dubta a “agrair el suport i el sacrifici de la seua família per a complir el somni de triomfar en aquest esport i per a, posats a demanar, acostar-me a un dels meus ídols, el coreà Lee Dae-Hoon”, assenyala.

Encara més menut, que no vulnerable, és Iñaki Boix Madrigal (Gandia, 2001). L’esportista gandiense (menys de 45 kg) va tancar el passat estiu la seua etapa com junior en el present curs. Al febrer, es proclamava campió d’Espanya. I al març, s’adjudicava el prestigiós Open Internacional d’Holanda. Iñaki porta practicant el taekwondo des que era un xiquet, des dels 4 anys. No és especial mitòman. No té cap referent en el qual reflectir-se. “Intente aprendre cada dia. De qualsevol company de club. De qualsevol rival en qualsevol competició. Crec que el meu punt fort és la meua elasticitat, la meua mobilitat, la meua rapidesa en els moviments. Per contra, he de millorar en l’aspecte defensiu; sobretot, he de cobrir-me millor el cap”, assenyala Iñaki.
Estudiant de Primer de Batxiller, Iñaki vol estudiar un mòdul d’activitats físic-esportives. És un xic “constant, treballador, encara que a voltes una mica eixelebrat i impulsiu, tant en el tapís, com fóra del mateix”. Li concedeix molta importància als beneficis extraesportius que li ofereix el taekwondo. Per exemple, “la possibilitat de viatjar, de conèixer noves destinacions i, sobretot, de conèixer a molta gent. Açò també és el que té de bo ficar-te més a fons en aquest món. T’enriqueix com a persona, t’aporta moltes experiències”, comenta l’esportista FER. Encara que és conscient que el futur presenta moltes incògnites, Iñaki mostra una gran seguretat en si mateix. Tant que no veu “ni utòpic ni impossible arribar a uns Jocs Olímpics. És qüestió de creure, de somiar, de pensar que es pot”, comenta el taekwondista gandiense. Hugo Arillo i Iñaki Boix. Dos nous exemples de la inesgotable pedrera del taekwondo valencià.