És habitual que els generosos i admirables decatletes celebren conjuntament la conclusió de la seua prova. Una vegada finalitzats els 1.500 metres, la desena i última modalitat del decatló, els seus protagonistes es germanen, confraternitzen, entrellacen les seues mans i s’acomiaden dels espectadors. En el ritual, es combinen molts ingredients. Quasi tots, emotius. Des de la sensació d’alliberament després de dos dies extenuants, fins al respecte i l’admiració que es professen tots els atletes. Rivals, però també companys. En l’estampa, no hi ha derrotats. Tots són guanyadors. El passat 8 d’agost, la imatge va tornar a repetir-se en l’Estadi Olímpic de Berlín, escenari fa unes setmanes del Campionat d’Europa absolut. Entre els protagonistes de la instantània, Jorge Ureña, el combinero d’Onil, l’esportista FER. El xic tímid del permanent somriure. També en la capital alemanya. Aliè al nou infortuni patit. Immune a una altra mala jugada de la destinació.
A punt de complir els 25 anys, Jorge Ureña segueix esculpint la seua trajectòria a colps d’adversitat. Sobretot, en els Campionats d’Europa absoluts. Especialment cruel va ser l’episodi protagonitzat en Amsterdam 2016. En menys de mitja hora, 3 nuls en la prova de llançament de disc van dilapidar el que, fins a aqueix moment, era una actuació magistral, encaminada al podi en el certamen continental i a l’obtenció de la mínima per a acudir als Jocs de Riu 2016. Dos anys més tard, un altre capitule dolorós. Aquesta vegada, a Berlín. Encara que, en termes generals, la seua posada en escena estava sent pitjor que la de Amsterdam, encarava les tres últimes proves amb opcions de ser finalista i acabar entre els 8 millors. No obstant açò, va arribar la perxa, una de les seues disciplines predilectes, i tot es va esfondrar. Tres nuls en la primera altura que atacava, uns accessibles 4,60m, li provocaven un altre malson difícil de digerir.
Un mes després d’aquell episodi, i amb les emocions ja digerides, aquest és el seu relat dels fets. “Va ser una faena, la veritat, per dir-ho de forma suau i eufemística. He de ser sincer. No estava completant el millor decatló de la meua vida. En la primera jornada, vaig estar molt discret en la longitud i el pes. Però en el segon dia, havia començat molt bé amb els 110m barres. Em vaig col·locar sisè. Em vaig il·lusionar. No obstant açò, el pas pel disc em va tornar a descentrar. No em va ocórrer el de Amsterdam, però va ser decebedor. A pesar que encara quedaven 3 proves i encara podia remuntar, vaig arribar trastornat i nerviós a la perxa, una de les meues disciplines favorites. I a la primera altura que intentava, uns 4,60m que, per a mi, són molt assequibles, vaig cometre tres nuls. Dos anys després, se’m tornava a caure el món damunt. No m’ho podia creure. Era una mescla d’incredulitat, frustració, desolació, impotència… En aqueix moment, dubtes entre abandonar o, encara que ja no queden ni ganes ni al·licients, seguir. Vaig optar pel segon. Almenys, volia acabar-ho. I encara vaig poder recuperar alguna plaça”, recorda entre somriures.
Una de les principals virtuts personals de Jorge Ureña és el seu caràcter, el seu tarannà. Com tot gran esportista, és competitiu, ambiciós, autoexigent, però no acostuma a flagel·lar-se després d’una fallada o decepció. Ho lamenta, ho sent, per descomptat. Però passa pàgina amb rapidesa. Per açò, no té por que aquests dos desgraciats capítols de Amsterdam i Berlín puguen causar-li una espècie de psicosi de cara al futur. “Segur que no m’afecta per a les pròximes grans cites. De la mateixa forma que existeixen aquests dos precedents negatius, hi ha grans experiències, com la plata europea de Belgrad, la novena plaça en el Mundial de Londres o l’ascens a la Superliga Europea de combinades. És més, més que un llast, l’ocorregut en els dos últims Campionats d’Europa a l’aire lliure em van a servir com a estímuls per a venjar-me. Segur que en el Mundial de Doha 2019 i en els Jocs de Tòquio 2020, tot canvia”. Paraula de Jorge Ureña.
