Tota pel·lícula de terror té el seu heroi. El de les últimes hores és alacantí (en concret, d’Elda) i pertany al Projecte FER. Amb la crisi del coronavirus com a teló de fons, José Quiles Brotons s’ha convertit en una espècie d’oasi. D’antídot davant tanta preocupació i inquietud. El púgil eldense, de 22 anys, va aconseguir el passaport per a disputar els Jocs Olímpics de Tòquio. Un gran èxit aconseguit en el Campionat d’Europa celebrat a Londres, esdeveniment que també va ser cancel·lat ahir a la nit. De fet, el combat de Quiles (ronda de huitens de final) va ser l’últim abans de la suspensió del certamen. Després d’un combat duríssim contra un rival albanés, el boxejador FER estava a costa del veredicte dels jutges. I, sobretot, havia d’esperar el ritual habitual en un ring: que l’àrbitre alce el braç del guanyador. Són només uns segons, però se li van fer eterns. Al final, van alçar el seu braç. Tot seguit, va arribar una explosió d’emocions. Després de dos anys de sofriment, José Quiles (categoria d’entre 52 i 57 kg) aconseguia la fita més desitjada: un bitllet olímpic.
Feliç, pletòric. Recorrent al tòpic, és un somni convertit en realitat. Però en el meu cas, cal afegir que els dos últims anys han resultat especialment complicats. Per això, és una sensació molt reconfortant, d’alliberament, de deure acomplit. Ara, toca descansar uns dies i relaxar-me de la tensió experimentada durant les últimes setmanes.
Amb preocupació, però amb la màxima fredor possible. Jo vaig viatjar a Londres el dimarts 10. En aquell moment, la situació ja estava complicant-se a Espanya. Des que vaig arribar a Anglaterra, vaig intentar abstraure’m, però clar, quan parlaves amb la família, era inevitable rebre notícies. A més, hores abans del combat definitiu, vaig saber que, després del meu combat, anaven a suspendre el Campionat. Han sigut unes setmanes tenses i estressants. He hagut de fer un gran esforç mental perquè totes estes circumstàncies m’afectaren el mínim possible.
Interminables, eterns. Van ser 20 segons, però em van semblar 20 hores. Sóc sincer. No les tenia totes amb mi. Estava temorós. El combat va ser molt dur i igualat. M’esperava qualsevol decisió. Per fortuna, va alçar el meu braç.
En aquell moment, vaig perdre el control de la situació (somriu). Vaig començar a donar voltes pel ring sense saber on anar. Vaig començar a plorar. Vaig descarregar tota la tensió acumulada durant els últims dies i tota la ràbia després de dos anys molt durs. I en efecte, em vaig assenyalar a la panxa el tatuatge amb el nom del meu iaio, la defunció del qual, en 2019, em va afectar molt. Li vaig prometre que ho aconseguiria. És fàcilment imaginable la meua emoció.
M’estic acostant, però encara tinc molt de marge de millora. Encara tinc 22 anys, no compliré els 23 fins a octubre. Estic convençut que la millor versió de José Quiles està per arribar.
No ho sé, la veritat. Durant estos últims dies, he evitat al màxim llegir totes les informacions sobre el futur de Tòquio. Volia concentrar-me al màxim a guanyar els dos combats que em quedaven per a aconseguir la plaça olímpica. Ara que ja ho tinc, estaré més pendent, clar. No tinc ni idea del que puga ocórrer. Per descomptat, el millor seria que se celebraren este estiu. Primer, per disfrutar d’una experiència que deu ser impressionant. I després, perquè significaria que hem superat esta situació actual tan trista.
