“Quina manera de patir”. Esta expressió correspon a Liliana Fernández (Alacant, 04/01/1987). Va ser captada per la càmera que seguia la seua celebració segons després d’haver-se assegurat la medalla de bronze en el Campionat d’Europa de vòlei platja a Moscou. Després de protagonitzar la rematada que tancava el partit, després de tombar-se, tan exhausta com feliç, per l’arena moscovita, després de vessar llàgrimes d’emoció i després d’abraçar-se i compartir l’èxit amb al seua inseparable Elsa Baquerizo, l’esportista FER va resumir en quatre paraules tota la tensió acumulada durant els 66 minuts que va durar un partit memorable, èpic i apassionant. Fins a cinc boles de partit va haver de salvar la parella espanyola per a aconseguir la victòria i tornar a tocar metall. Des de setembre de 2016, Liliana no pujava a un podi internacional (plata en el Gran Eslam de Long Beach, Califòrnia). A més, feia sis anys que l’alacantina no aconseguia medalla en un Europeu. La component del Projecte FER rep una gran injecció de moral, confiança i punts en la seua carrera cap a Tòquio 2020.
Moltes. Sé que el meu comentari ha tingut molta repercussió (rialles). Encara que entre la felicitat i el cansament estava en una espècie de núvol, sí que era conscient que una càmera estava prop. Però va ser una expressió espontània, natural i sincera, em va eixir de dins. És que patim molt per a tirar avant el partit…! (rialles).
Segur que hi haurà hagut partits molt semblants al del dissabte; però de l’època més recent (sobretot, en este cicle olímpic), possiblement sí que és un dels més èpics o espectaculars. Entre la parada de quasi 10 minuts per la balonada que va rebre una de les jugadores suïsses, entre que dilapidàrem tres punts d’avantatge, entre que vam haver de salvar 5 boles de partit…, sí, ha sigut el partit més especial dels últims anys. Va ser una gran batalla. Teníeu el tercer set quasi guanyat, però se vos complica i vos veieu obligades a haver de salvar cinc match ball en contra. Com es gestionen eixos moments?
No és fàcil. És quasi impossible llevar-te del cap que has dilapidat un avantatge quasi definitiu. S’acceleren, més si cap, les pulsacions, tens por que, a l’hora de la recepció o la rematada, s’encongisca el braç… Es passa malament, sens dubte. Són moments de gran tensió, en els quals cal tindre la màxima concentració, l’experiència i el bagatge que portem de tot el nostre entrenament.
En realitat, vam perdre contra la parella que, l’endemà, es va proclamar campiona d’Europa. És a dir, vam caure davant d’unes grandíssimes rivals. No obstant això, és cert que no vam estar al nostre millor nivell. Ens va faltar convicció, com si no ens creguérem que estàvem entre les quatre millors del torneig. Ens van entrar certs dubtes i ho vam pagar.
Pot ser. Per descomptat, respecte a l’aspecte físic, estic infinitament millor que l’any passat, després de la maternitat. He recuperat força i explosivitat. Tècnicament, també em trobe bé. Però on crec que hem crescut molt és en la lectura dels partits, en el fet de saber què hem de fer i com afrontar cada moment del partit, siga un moment bo o roín.
Sí, este bronze ens concedix quasi 500 punts i ens donarà un gran impuls en la carrera olímpica. Jo continue sent optimista i confie que, a principis de juny, siguem una de les 15 parelles que aconseguixen el bitllet per a Tòquio de manera directa, sense necessitat de jugar preolímpics. De fet, si es tancara ara la classificació, ho aconseguiríem.
