Pablo Cantero (Torrent, 01/04/1994) representa el millor exemple de superació, caràcter i maduresa. De rebel.lió davant les desgràcies i les adversitats. D’acceptació i assimilació de les emboscades que té reservades la vida, en ocasions malévola i imprevisible. D’adaptació i adeqüació a la nova realitat, per dura i ingrata que ésta siga. El nou esportista FER era un jove com tants altres. Practicava el futbol. “Era la meua passió, jugaba de davanter en l’equip del meu poble”, recorda. Però als 11 anys, el rellotge va parar-se. Pablo començava de zero.
Les primeres anomalies serioses van aparéixer quan Pablo començava sisé de Primària. “Jo era un bon estudiant, acostumava a traure notes altes, i de sobte va costar-me molt retindre les lliçons”. Pero va ser anant al cinema un dia amb la seua familia, quan va reparar en que alguna cosa rara començava a gestar-se. “Dins, en la sala, apenes vaig vore la pel.lícula; i quan vaig eixir, no recordava res”, evoca l’atleta de Torrent. Finalment, una resonància va desvetlar el pitjor: va detectar-se un tumor cerebral que afectava de ple el nervi òptic i que li impedia la visió. “El 7 d’octubre de 2005 és el dia en vaig perdre la vista. Aquella jornada va tancar una etapa de ma vida, pero va encetar-ne una altra”, afirma l’esportista FER.
Incondicional del Valencia Club de Fútbol (“mai no oblidaré quan, ja invident, Aimar va donar-me un abraç després d’un entrenament en la Ciutat Esportiva de Paterna”), Pablo bromeja i comenta que una de les conseqüències més negatives de la seua malaltia “és no haver pogut intentar el meu gran somni, jugar algun dia en el Valencia, almenys en els equips de l’escola”. En la ment de l’esportista de Torrent apenes queden seqüeles d’aquell traumàtic episodi que li va canviar la vida. “Clar que, com totes les persones, continue tenint els meus moments de debilitat i continue preguntant-me el típic “¿per qué a mi?”, però perdre la visió també m’ha enriquit. Per exemple, he trobat la meua capacitat per a escriure relats, o el meu gust per la música; de fet, he començat a tocar la guitarra”.
Un futur psicòleg que ha aprés a volar
No obstant, el gran descobriment de Pablo, arran de la seua ceguera, ha sigut l’amor per l’atletisme, la via d’accés al Projecte FER. “Per a mi, este esport ho representa tot, superació, força de voluntat, solidaritat… M’ha permés convertir les meues limitacions en motivacions; les meues discapacitats, en reptes”. I com és el dia a dia de l’esportista de Torrent. “Intente ser el més independent possible, isc de casa amb el meu inseparable bastó, agafe el metro, vaig a la Facultat de Psicologia, i no vos podeu imaginar el nivell d’ajuda i de comprensió que rep de gent anónima, assenyala l’esportista valencià. El mateix sentiment de gratitud i reconeixement que expressa cap al Projecte FER. “Quan vaig saber que m’incorporava al FER 2015, va ser un dels dies més feliços de la meua vida. Constituix una iniciativa meravellosa. El suport que rebem és impagable, indica Pablo Cantero.
A l’espera de rebre un gos guía (“el procés és complexe i encara tardaré en tindre’l al voltant d’un any), Pablo ja es prepara per als seus propers desafiaments esportius. Després dels seus excepcionals resultats en l’Europeu Paralímpic de 2014 en Swansea (sisé en llargada F11, sisé en els 100m T11), ja pensa en el Campionat del Món de Doha, Qatar, del proper mes d’octubre. La seua metàfora final és categórica: “Com les rates penades que no veuen, jo estic aprenent a volar”. El seu vol més espera és el que ha de portar-lo fins els Jocs de Rio 2016. Eixe és el seu gran desig. Perquè ser cec impedix vore, però no somniar.
