Les halteres Estefania Juan i Alba Sánchez protagonitzen una curiosa història de vínculs familiars i esportius
La ciutat d’Alzira és el bressol de l’halterofilia en la Comunitat Valenciana. Durant molts anys, la localitat de la comarca de la Ribera s’ha convertit en el viver d’este esport, consistent en l’alçament de peses. I dels molts referents que s’han forjat en els gimnasos d’esta población valenciana (entre ells, els olímpics Lorenzo Carrió, en Atlanta 96, i Mònica Carrió, en Sidney 2000), hi ha dos exemples units per una historia molt singular. Dos esportistes separades per 17 anys d’edat i, no obstant, tan relacionades pels seus vínculs familiars… i esportius.
Quan Alba Sánchez va nàixer (en gener de l’any 1998), Estefania Juan ja havia aconseguit un dels 3 títols de Campiona d’Europa que adornen el seu palmarés, i ja començava a fraguar un regnat en Espanya que ja ha deparat més de 20 corones nacionals, i que encara hui es manté vigent. En aquell momento, ningú de la familia podía intuir que la neboda, Alba, seguiria els passes de la seua tia, Estefania, a qui amenaça amb superar-la en èxits i triomfs.
Perquè als seus 17 anys, Alba, la neboda, la xicoteta de la familia, està disposada a destronar Estefania, la tia, la major de la saga alzirenya. La seua trajectòria és encara inicipient i, com a tal, una incógnita, pero ja ha oferit suficients i potents evidències com per a pensar que, darrere d’eixe nom pel moment desconegut per al gran públic, s’amaga un portent d’ilimitades aspiracions. Un talent difícil d’acotar. Alba ja ha sigut doble campiona d’Europa sub’17, tant en 2013 com en 2014. A més, durant el passat any, va acabar quarta en el Campioonat europeu de la categoria sub’20.
Però cóm va començar tot. En quin moment la xicoteta Alba, la neboda, va experimentar l’atracció d’emular sa tia Estefania en l’art d’alçar peses. “Tenia 9 anys i els meus pares van portar-me a un Campionat d’Espanya en el qual participava Estenia. Va impactar-me tant vore ma tia competir i tot aquell context, que als pocs dies ja estava iniciant-me en la pràctica d’este esport”, recorda Alba.
Les dos afronten esta setmana sengles cites crucials de l’any 2015. La neboda Alba viatja a Perú “per a disputar el Campionat del Món sub’17 i aconseguir la meua primera medalla en un certamen mundial. Competixc el divendres dia 10 i crec que la puc abastar”: Per la seua banda, la tia Estefania es desplaça fins Tiblisi, Geòrgia, on el dissabte 11, un dia després d’Alba, prendrà part en “l’enèsim Campionat d’Europa absolut. Ja he perdut el compte dels que porte. Només sé que he sigut campiona en tres ocasions. I per a enguany, aspire a fer-ho bé. En 2014, vaig ser sisena a Israel; ara no vull obsesionar-me amb la paraula medalla”, assenyala la major de la familia.
Camí dels 34 anys, Estefania continua vixquent i entrenant-se en la seua Alzira natal. Sap que el compte enrrere cap a la seua retirada es inexorable, pero es resistix a deixar l’halterofília sense intentar, de nou, l’assalt al seu, fins la data, amor imposible: estar en uns Jocs Olímpics. Mentrestant, Alba ja porta 3 anys en el CAR Joaquín Blume de Madrid. Estima i admira sa tia, “pero sí, aspire a destronar-la. M’agradaria millorar les seues fites i palmarés. No me donaria llàstima”, comenta entre rialles la menor de la saga. Davant les seues intencions, Estefania replica amb una barreja d’orgull i enyorança: “Tant de bo me supere. No em doldria. Al contrari. Està clar que encara és molt jove i ha de certificar tot allò que promet. Però crec dominar este món i, de veritat, ho té tot per a aconseguir el que es propose. I no me deixe portar per la passió”. Maduresa front a barra. Passat i present davant futur. Llei de vida.
