Res millor que marcar-se noves motivacions i nous reptes per a neutralitzar l’angoixa. És la millor teràpia. Sugoi Uriarte no va tardar ni 24 hores a dissenyar el seu particular tallafocs. Al dia després de caure eliminat en el primer combat dels Jocs Olímpics de Rio, el judoca del Projecte FER ja estava buscant estímuls i il·lusions per alçar-se. “La decepció va ser gran. Sabia que no resultaria fàcil ni oblidar-la ni superar-la. Però la millor manera de minimitzar-la passava per plantejar-me nous reptes i objectius. I a la jornada següent de competir en els Jocs vaig triar la meua vàlvula d’escapament”. Així explica l’esportista vitorià, però valencià de formació i adopció, com es va gestar l’aventura que va disputar el passat cap de setmana, la Non Stop Madrid-Lisboa MTB, una prova de bicicleta de muntanya de 770 quilòmetres de recorregut i que Sugoi va afrontar en un equip de tres components juntament amb altres dos companys i també judokes, Alfonso Urquiza i Kiyoshi Uematsu.
“Ha estat una grandíssima experiència. A mi m’agrada fer ciclisme. Em vaig aficionar amb la bici a 2009. M’encanta córrer distàncies llargues, encara que no puga fer-ho en plena temporada de judo. A València, un dels enclavaments ideals és la Serra Calderona. Però la Non Stop Madrid-Lisboa MTB és una cosa totalment diferent. És una prova extrema. És ciclisme de resistència. Una aventura”, explica l’intrèpid esportista del Projecte FER. “La competició es desenrotlla per relleus. En el nostre cas, cada un dels tres integrants pedalejava unes quatre hores i després descansava altres 8. Així vam organitzar la nostra participació durant les més de 45 hores que varem invertir en completar els 770 quilòmetres del recorregut. Descansàvem en una autocaravana que ens va acompanyar en tot moment i que va conduir el meu germà Gar “, relata l’esportista del Club Judo València.
Tota una vivència personal per a regenerar la ment. En pocs mesos, Sugoi Uriarte, de 32 anys, ha de prendre una decisió capital. A principis de 2017, el judoca FER ha d’optar entre estirar més la seua corda esportiva i seguir competint, almenys 1 o 2 anys més, al màxim nivell, o, per contra, posar punt i final a la vida que ha portat durant les últimes 15 temporades. “No és una determinació fàcil. Cal valorar moltes variables. I en eixes estem”, comenta el judoca FER, equidistant entre la temptació de cobrir un nou cicle olímpic per a arribar als Jocs de Tòquio, i anar activant, poc a poc, la seua emancipació de l’alta competició.
