Res, o quasi res, és convencional en Jorge Ureña. Proves no en falten. El seu físic, tot just 1,78m d’alçada, dista molt dels habituals cànons corporals d’un decatleta. La seua figura no respon al prototip del practicant de les proves combinades. A més, anteposa la senzillesa i la normalitat davant dels elitismes. Per exemple, el seu entrenador és el seu pare José Antonio. O per exemple, una de les seues aficions és tocar el tambor en una xaranga d’Onil, el seu poble natal i en el qual s’exercita dia a dia. Però el que més sorprèn en l’atleta alacantí és la imatge del se WhatsApp, una escena en la qual es prepara per a llançar el disc. Jorge mostra a l’exterior i als seus interlocutors que li agrada conviure amb el seu “enemic”, amb l’especialitat que pitjor se li dóna, amb la disciplina que se li travessa, amb la modalitat que durant el passat mes de juliol li va arruïnar una doble gesta en el Campionat d’Europa absolut.
Corria el mes de juliol. Jorge Ureña estava completant una competició de somni a Amsterdam. Acaronava la medalla continental i, el més important, tenia a l’abast l’obtenció del passaport per a participar en els Jocs Olímpics de Rio. No obstant això, va passar del tot al no res en tot just trenta minuts fatídics. Tres llançaments nuls van portar-lo de la il·lusió més entusiasta al més profund desencís. D’aquell amarg tràngol viscut a la capital holandesa, es recorden un parell d’imatges doloroses: l’estupor de Jorge i les llàgrimes de desolació del seu pare, present a la grada. En aquell instant, l’atleta FER no podia creure que el destí li tornara a resultar esquiu. Només quatre mesos abans, l’esportista alacantí no havia pogut competir en plenes condicions al Campionat del Món sota sostre de Portland a causa d’una indisposició soferta en la pròpia ciutat americana.
No obstant això, la ment de l’atleta d’Onil està totalment neta. Als pocs dies de l’episodi d’Amsterdam, l’esportista FER ja havia eliminat els efectes nocius d’aquell moment i havia seleccionat les conclusions més positives, que no eren poques. Sobretot, la constatació del seu potencial i de la seua capacitat competitiva en una cita del màxim nivell internacional. O la comprovació que està en condicions d’assaltar el rècord nacional de decatló, invariable des que Francisco Javier Benet l’establira en 8.526 punts en l’any 1998. La plusmarca nacional en heptatló sí que és propietat de Jorge Ureña. Se la va adjudicar ara fa un any gràcies als 6.076 punts sumats a la Trobada Internacional de Proves Combinades de la ciutat francesa de Reims.
Amb l’any 2017, Jorge Ureña, de 23 anys, abandona la condició d’atleta promesa o sub 23, i passa a la categoria absoluta. A Espanya, seguirà lliurant un dur pols amb Pau Tonnesen, l’esportista d’origen nord-americà. Els seus dos grans reptes per a este exercici recentment estrenat passen per la lluita per les medalles a l’Europeu de pista coberta de Belgrad, i per la classificació per al Campionat del Món de l’estiu a Londres. Sense el seu inseparable Eusebio Càceres (ara a Madrid), haurà de redoblar els seus esforços per a que la factoria d’Onil mantinga el seu vigor i vigència. En el fons, la desgràcia soferta el passat estiu a Amsterdam li injecta, si cap, més força i energia per al futur. Comptes per saldar. Ferides que cicatritzar. Reptes que conquerir.
