Es veuen amb forces. Almenys, per a intentar-ho. De moment, començaran a recórrer el nou cicle paralímpic. Any a any. Pas a pas. Dissenyant etapes curtes. Testant el seu cos i la seua ment de forma constant. No els agradaria renunciar a meitat del trajecte. Inicien este nou camí amb el ferm propòsit de plantar-se a Tòquio 2020. Però tampoc descarten que, contra la seua voluntat, es vegen obligats a baixar-se a meitat del viatge. Maurice Eckhard, de 33 anys, i Mónica Merenciano, de 32, volen brindar-se a si mateixos una nova oportunitat (ara sí, l’última) de competir, vibrar i gaudir en altres Jocs Paralímpics. En els casos, serien els cinquens. Els del repòquer. El temps dirà si, d’aquí a quatre anys, creuen la seua particular catifa blava.
Tant Maurice com Mónica Merenciano van fregar la medalla de bronze a Rio 2016. Menys de 5 segons van separar al ciclista afincat a Paterna del podi en la contrarellotge individual. Es podria pensar que Maurice Eckhard sent una especial desig per la quarta plaça. Amb l’única excepció del bronze aconseguit a Londres 2012, en la resta de Jocs Paralímpics esta és la posició que ha ocupat en la contrarellotge individual. Així va passar a Atenes 2004, així va succeir a Pequín 2008 i així va esdevindre a Rio 2016. Però no és gust per la flagel·lació. Res més lluny de la realitat. No és tan cruel amb si mateix el ciclista valencià. En el cas de Mònica, el tatami del Carioca Arena 3 de Rio encara té el rastre de les llàgrimes vessades per la judoka de Llíria. L’esportista FER va estar molt a prop d’una heroïcitat, d’una medalla de bronze que haguera sabut a proesa després de quasi catorze mesos sense competir i tres intervencions quirúrgiques.
¿Què hauria passat si tots dos hagueren aconseguit medalla a Rio? ¿Haurien aprofitat este moment de glòria per a acomiadar-se del màxim nivell competitiu per la porta gran? Preguntes sense resposta. Ni Maurice ni Mònica ho aclareixen. El ben cert és que tots dos han optat per continuar en la màxima exigència. Els dos esportistes FER representen nous exemples de l’addicció a l’esport d’elit. Del difícil procés d’emancipació d’este àmbit tan absorbent i atractiu. Així ho admeten: “Ens apassiona el que fem. Encara que patim i ens sacrifiquem, gaudim al màxim. Som conscients que la nostra millor etapa ja va passar, que el nostre màxim nivell no tornarà, però volem, si més no, esprémer al màxim les nostres possibilitats d’arribar a Tòquio. A Rio, ens vam quedar amb ganes de més”, comenten Maurice i Mònica.
De cara a 2017, Eckhard afrontarà el Campionat del Món de ciclisme en ruta com a gran cita. Serà a Sud-àfrica i serà a finals de juliol. Serà el seu desè mundial. Fins la data, acumula un botí de 8 medalles (quatre en fons i quatre en ruta). Per la seua banda, la competició més rellevant que figura a l’agenda de Mónica Merenciano es el Campionat d’Europa de judo. Seran les primeres estacions d’una llarga travessia el destí final, si és feliç, els portarà a Tòquio 2020.
