Fa només un any, Raúl Martínez feia gala d’un optimisme que no tots compartien. No es qüestionava la seua capacitat i el seu talent. Els dubtes procedien de les extremes dificultats que oferia la classificació directa per als Jocs de Tòquio. En cada categoria de pes, solament els 6 primers del rànquing olímpic obtenen el passaport automàticament. És a dir, l’ansiat bitllet estava, i seguix estant, caríssim. No obstant, el taekwondista il·licità s’aferrava al seu discurs. Transmetia confiança i seguretat. Repetia la seua convicció de trobar-se en el bon camí. En realitat, les bones vibracions estaven justificades. Raúl havia aconseguit una regularitat admirable. Una fiabilitat elogiable. En 2017, va acumular quatre pòdiums internacionals. En 2018, la xifra de metalls en esdeveniments de cert o alt nivell es va incrementar fins a 7. En 2019, ja s’ha penjat 6 medalles. La més important i prestigiosa, l’última, una plata en el Grand Prix de Roma, a principis del mes de juny. Un premi, el mateix que l’any passat en la capital italiana, que l’ha situat a les portes de Tòquio 2020.
En només 5 mesos, a finals d’este any 2019, es tancarà el procés de classificació directa per als Jocs Olímpics de 2020. En desembre, es coneixeran els 6 millors de cada categoria de pes. Raúl (menys de 80 kg) ho té a la mà. Encara no és definitiu, però l’esportista il·licità ho acaricia. Ho albira. És quart, encara que la distància que manté respecte als seus perseguidors no és insalvable per a alguns d’ells. “Sé que estic molt a prop. Si fa un temps, m’hagueren proposat este escenari, l’haguera firmat. Però, s’ha de ser prudents. De la mateixa manera que fa un any era jo qui em mostrava més optimista davant dels més escèptics, ara soc jo el que he d’apel·lar a la prudència. En tot cas, per damunt dels punts que falten, de les sumes i restes, i de les possibles combinacions numèriques, el que més m’alegra és comprobar que soc competitiu i regular. Guanyar a Roma al campió olímpic a Rio, i tutejar l’actual número 1 del rànquing olímpic i posar-lo entre l’espasa i la paret és, per a mi, el més rellevant”, assenyala Raúl.
L’esportista FER no només és fiable i moderat sobre el tapís. Amb 28 anys, ha arribat a una gran maduresa mental. Personalitat. En maig, va patir una lleugera decepció. No va poder aconseguir un dels seus principals objectius d’esta temporada: trencar el malefici en campionats d’Europa i del Món, i pujar al pòdium del Mundial d’este curs. A Manchester, Raúl va acabar cinqué després de ser derrotat en els quarts de final. Però, ni dolor ni lamentacions. Només tres setmanes més tard, irrompia de nou amb la medalla de plata de Roma. “Aconseguir medalles no és una ciència exacta. Venen quan venen. A més, els pòdiums dels Grand Prix (com l’or de Manchester o les 2 plates de Roma) també tenen molt de mèrit. Jo, en tot cas, preferisc centrar-me en el treball del dia a dia, el que m’ha portat a la quarta plaça del rànquing. Estic més amunt que mai. És a dir, estic en el millor moment de la meua carrera”, assenyala l’esportista il·licità.
Al taekwondista li queden per disputar quatre grans competicions. Del 13 al 15 de setembre, afrontarà el Grand Prix del Japó. Un mes després, del 18 al 20 d’octubre, estarà present en el Grand Prix de Bulgària. A principis de novembre, de l’1 al 3, acudirà a l’esdeveniment de recent creació este mateix any, el Campionat d’Europa de classes olímpiques. Per acabar, del 6 al 8 de desembre, disputarà el Grand Prix de Moscou, l’últim Grand Prix de l’any i certamen que puntua doble. Este és el camí que l’esportista FER recorrererà durant els últims quatre mesos d’enguany. Si tot va bé, Raúl podrà celebrar a la capital russa la seua classificació per als Jocs Olímpics de Tòquio 2020. Si ho aconseguix, demostrarà que el seu optimisme estava més que justificat.
