Maduresa, confiança i seguretat. És la trilogia màgica sobre la qual Raúl Martínez (Elx, 27/06/1991) va edificar una notable primera meitat de l’any. Per al takwondista FER, 2018 està sent l’any de la seua consagració internacional, però també el del seu enlairament cap a la destinació més somiada: els Jocs Olímpics de Tòquio. El viatge acaba de començar. Per davant, múltiples escales i alguna que una altra turbulència. En l’horitzó, mesos decisius per a aconseguir un desenllaç feliç. “Estic molt satisfet del desenvolupament d’aquesta temporada. He aconseguit una gran maduresa, esportiva i mental. Els resultats obtinguts són bastant bons, però encara queda un llarg camí fins a Tòquio 2020. Ara, és quan arriba el moment de la veritat. Però em trobe ben situat en la carrera cap als Jocs Olímpics. Sóc optimista”, assenyala l’esportista alacantí.
Durant 2018, Raúl Martínez ha disputat 9 competicions internacionals. En sis d’elles, ha ascendit al podi. Brillant targeta de presentació. Els principals èxits van arribar amb el bronze en el Open d’Holanda, amb les plates en la Copa President Àfrica i en el Grand Prix de Roma, i amb l’or en els Jocs Mediterranis de Tarragona. No obstant açò, ambiciós i inconformista, el taekwondista il·licità segueix lamentant el seu pas pel Campionat d’Europa, celebrat en Kazan durant el mes de maig. “Enguany, arribava a l’Europeu pletòric de forma i amb molta seguretat. Estava convençut que seria el meu moment i que, per fi, conquistaria un triomf en un certamen d’aquestes característiques. Vaig començar molt bé en els primers combats, però van arribar els quarts de final i no vaig poder fer gens davant un azerbaiyano campió del món en 2017”, comenta l’esportista del Projecte FER.
La seua evolució i els resultats collits durant aquests últims mesos li han permès escalar posicions en el rànquing olímpic de la seua categoria de pes (menys de 80 kg). En aquest moment, Raúl ocupa la 11ª plaça. “Estic ben situat. No obstant açò, no ens podem enganyar. La classificació automàtica per a Tòquio està caríssima. Solament l’aconsegueixen els 6 primers del rànquing olímpic a la conclusió de totes les competicions puntuables. No descarte, per descomptat, poder atacar una d’aqueixes 6 places directes, però segueix sent un objectiu complicadíssim”, aclareix l’il·licità. Si finalment no aconsegueix aqueix anhelat accés directe, quedarà l’opció dels Preolímpics en cada continent. “Arribats a aqueix punt, em veig amb possibilitats. Com he comentat en més d’una ocasió, considere que puc competir de tu a tu amb qualsevol, ho he demostrat clarament en els últims mesos. No em veig inferior a ningú”, comenta Raúl.
Després de sis anys en el CAR de Madrid, i després de superar una greu lesió de genoll en 2014, Raúl Martínez comença a gaudir i arreplegar els fruits del seu ardu treball en la capital d’Espanya. A Madrid, ha establit una sòlida amistat amb Daniel Ros, un altre taekwondista del Projecte FER. Durant els últims temps, les seues vides són quasi simètriques. “Més que companys de tapís i d’entrenaments, som amics. També Daniel alberga opcions de classificar-se per als Jocs Olímpics de Tòquio. En realitat, els dos estem en situació quasi idèntica en els rànquings de les nostres respectives categories de pes. Si no puc anar jo a Tòquio, tant de bo vaja Dani. Per a mi, seria una enorme alegria”, assenyala l’il·licità. Des de ja, a tots dos, els esperen cites decisives. Molt ràpid, en 2 setmanes, el Grand Prix de Xina Taipei. I a l’octubre, un altre Grand Prix. Aquesta vegada, a Manchester. Ja no hi ha treva. És el peatge del cotitzat somni olímpic.
