Com si després d’una intensa tormenta es tractara, per a Mónica Merenciano comença a eixir el sol. La judoca paralímpica naixcuda en Llíria, de 31 anys d’edat, ja deixa darrere el pitjor malson que pot patir un esportista. El que genera frustració i impotencia. El que ve imposat per factors externs i que s’escapen al domini d’un mateix. El fantasma de les lesions. Fins a dos intervencions quirúrgiques ha patit Mónica en apenes mig any. En juny, va ser operada del peu esquerre. I en gener, va passar pel quiròfan per a sanar una molestia que patia en el muscle. Ara, després d’un any 2015 quasi en blanc per culpa de les limitacions físiques, i després dels pertinents periodes de convalecencia, l’esportista FER ja albira llums en l’horitzó. Sobretot, la intensa lluentor propiciat per la cita dels Jocs Paralímpics de Rio 2016, els quarts de la seua extensa carrera esportiva.
Com te trobes després de l’operació de muscle que se te va practicar a principi d’any?
Millor. Diriem que el pitjor ja ha passat. Han transcorregut quasi tres mesos des de la intervenció quirúrgica, seguixc amb la rehabilitació, apenes tinc ja ni dolors ni molèsties, i espere en breu, a principi d’abril, reprendre els entrenaments.
Després de dos intervencions quirúrgiques en apenes 9 mesos, ja tens data aproximada per a la teua reaparició?
Si tot va bé i no sorgixen contratemps, tinc prevusta la meua reaparició en uns tornejos internacionals que se celebren durant el mes de juny en Lituània i Anglaterra. No pou retardar-la més si vull arribar més o menys rodada als Jocs.
En Rio, afrontarà els teus quarts Jocs Paralímpics. La motivació i la il.lusió són les mateixes o són diferents a les de la teus estrena Atenas 2004?
Són diferents. Cada presència en uns Jocs Paralímpics té les seues peculiaritats. L’emoció i la impaciencia per a que arribe eixe momento són les mateixes. Potser, en este cas, hi haja un poc més de rabia continguda i de ganes de reivindicar-me. Vull resarcir-me de la complicada remporada que vaig viure en 2015 per l’acumulació de lesions.
Has disputat tres Jocs Paralímpics i has aconseguit sengles bronzes en Atenas 2004, Pekín 2008 i Londres 2012. Signes altre bronze en Rio 2016?
D’una banda, sí. D’altra, no. Només acabar els Jocs de Londres 2012, i durant els mesos posteriors, ja estava amb ganes que arribara Rio per a abastar alguna cosa més que el bronze. Ara, veient-ho amb més i millor perspectiva i amb els dubtes de si arribaré al màxim després de les operacions, en principi el signe. Però també m’agradaria ser un poc més original en els Jocs i no estar permanentment abonada al bronze. Ser més original per a millor, clar.
Por últim, contemples la retirada quan acaben els Jocs de Rio, o el teu cos i la teua ment encara tenen corda per a altre cicle paralímpic?
En este momento, i a día de hui, no me plantege la retirada. Vull anar any darrere d’any i comprovar si les lesions me respecten i si el meu cos seguix preparat per a competir al màxim nivell. Però de moment, no tinc decidit que Rio vaja a ser el final de la meua trajectòria com a esportista.
