El Projecte FER va viure este passat diumenge 21 d’agost de 2016 una jornada històrica. El programa impulsat por la Fundación Trinidad Alfonso, que presidix Juan Roig, aconseguía la primera medalla olímpica des de la seua possada en marxa en 2013. Un gran èxit gràcies a la plata abastada en els Jocs de Río por les gimnastes rítmicas Alejandra Quereda i Elena López, components de l’equip nacional. Sense apenes haver descansat, encara amb les pulsacions accelerades, i amb les emocions a flor de pell, les dos esportistes de la Comunitat (Alejandra és d’Alacant i Elena, de Turís) expressen les seues impressions després de passar a la història de l’esport espanyol i valencià. I s’aferren a una de les seues màximes més cèlebres: “el dolor és temporal i la satisfacció, per a sempre”.
Després de fregar el podi en Londres, vos heu tret eixa espina en Rio amb un èxit espectacular i la medalla de plata. Què se sent en un podi olímpic, en què es pensa, en qui es pensa…?
Alejandra Quereda: No hi ha paraules per a descriure allò que se sent. És indescriptible. Res comparable a un podi d’un Mundial o un Europeu. Se te passen pel cap moltes coses. Jo personalment vaig enrecordar-me molt de la meua família, del suport que sempre m’han donat.
Elena López: En eixe moment, estava com en shock, només tenia ganes de plorar de l’emoció, han sigut anys molts durs i de molt treball. Tire la vista enrrere i es impossible no emocionar-se.
Tant dissabte com diumenge, vareu bordar els exercicis. Per televisió, se vos veia gaudint, amb confiança, amb seguretat, amb un gran domini, sense apenes nervis… Era realment així?
Alejandra Quereda: Arribavem en un estat de forma òptim. Els entrenaments previs havien sigut perfectes. Per tant, vam comparéixer amb una gran seguretat. Amb responsabilitat, però amb templança. Eixa sensació de domini va ser clau.
Elena López: D’una banda, sí. Sabiem que teniem els exercicis molt controlats i que, si els clavavem, podiem aspirar al podi. Ara bé, també erem conscients que un mínim error ho podia arruinar tot. La tensió és inevitable. La processó va per dins.
La majoria de la gent no és conscient del sacrifici, de les hores i hores d’entrenament, de la disciplina, de la renúncia a quasi tot que requerix la gimnàstica rítmica…
Alejandra Quereda: Així és. Per damunt de les nostres particularitats, desitge que este èxit supose un gran impuls per a este esport en els mitjans de comunicació. Però el camí és molt dur. Sis o set hores d’entrenament cada dia. La medalla no la vaig aconseguir ahir, he anat fraguant-la en els 8 anys que porte amb l’equip espanyol.
Elena López: Molt de sacrifici. Estar lluny de casa i de les nostres famílies, matinades, renunciar a moltes coses, sessions maratonianes, repeticions i repeticions… El camí és molt dur. Però, amb esta medalla, es dona per ben invertit.
Per últim. Heu aconseguit la primera medalla olímpica per al Projecte FER. Què ha representat el programa impulsat per la Fundacion Trinidad Alfonso en el vostre camí?
Alejandra Quereda: Ha significat un impuls molt important, ens ha donat un gran suport i molta tranquilitat. Encantades d’haver aportat la primera medalla olímpica al Projecte FER. Quedarà per a la història. Tant de bo siga la primera de moltes més en propers Jocs Olímpics.
Elena López: Un grandíssim recolçament. No només econòmic. També moral i de promoció. El sentiment de gratitut és enorme. Esta medalla també és del Projecte FER.
