Dos setmanes després, comencen a assimilar-ho. Durant uns dies, no s’ho acabaven de creure. Pensaven que estaven davant d’un malson que acabaria més tard o més prompte. No obstant això, el pas de les jornades els ha situat en la dura i trista realitat. La que els ha deixat sense opcions d’estar en els Jocs de Tòquio 2020. Un dur colp patit el diumenge 14 de juliol a Colomiers, França. Quan ningú ho esperava, un rival teòricament inferior com Portugal els va apartar, contra tot pronòstic, de la carrera olímpica. Marcos Poggi, de 32 anys, abandona la pràctica professional del rugbi. Javier Carrión, de 28, es planteja compaginar el rugbi 15 i el 7, i no descarta recórrer el pròxim cicle olímpic, el que desembocarà a París 2024.
“Feia temps que no ho passava tan malament. Vaig començar el partit a la banqueta. Des del principi, es va veure que no era el nostre dia i que el rival ens tenia absolutament emmanillats. No podia evitar la meua ràbia. Amb cada pèrdua de pilota (en van ser moltes, més de les que és habitual en nosaltres), cridava de desesperació”, recorda Marcos Poggi. Respecte a què va passar exactament, quina degué ser la causa de la derrota davant de Portugal, l’esportista FER oferix el diagnòstic següent: “Encara que puga semblar un comentari oportunista per la meua part, quan el dia anterior vaig saber que el nostre rival en quarts de final era Portugal, no em va agradar genys. Normalment guanyem 8 de cada 10 partits que juguem contra ells, però sempre es creixen quan s’enfronten a nosaltres. Es motiven especialment. I en una partit a cara o creu com este, els tenia por. Per desgràcia, els meus temors es van confirmar”, afig Poggi.
Marcos tanca una etapa. Han sigut quasi 17 anys dedicats íntegrament al rugbi. El jugador d’origen argentí, però format esportivament a Espanya i empadronat a Elx, somiava estar als Jocs de Tòquio per a posar un colofó d’or a la seua dilatada trajectòria. “Este era el meu pla. No hi ha res com uns jocs olímpics. Ho vaig poder comprovar a Rio de Janeiro 2016. I els de Tòquio prometen ser espectaculars. Per això, ho reconec, em vaig afonar en el Preolímpic de França. Va ser una mescla d’emocions. En la meua ment, es van mesclar molts records del passat i la tristesa perquè se m’escapava el meu últim gran objectiu. Em quede amb el xicotet homenatge que els meus companys de selecció em van fer aquella mateixa nit. Així és l’esport; tan bonic, a vegades, tan cruel, en unes altres”, afig Marcos Poggi.
També Javier Carrión continua fent voltes a aquell infaust partit contra Portugal. “La nostra selecció practica un rugbi 7 molt bo. Hem demostrat que podem guanyar a qualsevol. Però, potser, ens falta un poc d’ofici en partits a cara de gos. En els últims temps ens ha passat alguna vegada, encara que sense la gravetat i la transcendència d’esta derrota. És esport i els pronòstics no sempre es complixen. Per descomptat, perdre contra Portugal no entrava en els càlculs de quasi ningú. Patir, sí; perdre, no”, apunta l’esportista nascut a Godella, però establit a Alacant. Carrión admet que ara ja ho ha assumit, però “els dies immediatament posteriors em trobava en estat de xoc. No donava crèdit al que va passar”, afig Javier.
Superat el trauma, Javier Carrión ja comença a pensar en el futur. Encara són intencions. Propòsits molt inicials als quals haurà de donar forma i consistència amb el pas dels mesos. “Actualment, la meua idea és continuar amb el rugbi 7. No ho deixaré. Això sí, el meu plantejament és el de ser més selectiu a l’hora de jugar tornejos. Al mateix temps, vull reprendre el rugbi 15 i ajudar el meu club, La Vila-joiosa, perquè torne, com més prompte millor, a Divisió d’Honor. És a dir, l’escenari perfecte és compaginar les dos modalitats durant els pròxims dos o tres anys. Això d’arribar als Jocs de París 2024 queda molt lluny. No ho descarte, però fins que no arribem a la meitat del pròxim cicle olímpic, no m’ho plantejaré seriosament”, conclou Carrión.
Em vaig afonar en el Preolímpic de França. En la meua ment, es van mesclar molts records del passat i la tristesa perquè se m’escapava el meu últim gran objectiu.
