Mentre el rugbi espanyol viu inmers en un absolut estat de felicitat gràcies a la classificació de les seues dos seleccions de rugbi 7, tant la masculina com la femenina, per als Jocs Olímpics de Rio, una de les jugadores nacionals amb més present i, sobretot, amb més futur en l’esport del baló ovalat no pot ser partícep de tal eufòria. Les raons són molt poderoses. A pesar de la seua joventut, Teresa Bueso, de només 19 anys, era, i és, una component indiscutible del combinat nacional femení. Es disposava a afrontar una competició i un momento que, al cap i a la fi, van resultar màgiques: el Preolímpic d’Irlanda. No obstant això, una greu lesió de genoll patida a França, durant l’última Sèrie Mundial de l’any, li va tallar cruel i sobtadament els seus somnis. Una volta operada, i amb el pas dels dies, l’esportista FER Teresa Bueso alterna moments de resignació, impotencia i incredulitat. Però, encara que coste, comença a imposar-se la calma. Ha assumit el seu infortuni i està segura que esta desgracia la farà més forta.
Un mes després de la greu lesió de genoll i una vegada has passat pel quiròfan, com te trobes d’ànims sabent que un colp de mala sort t’ha privat dels teus primers Jocs Olímpics?
Mentalment, me trobe molt millor. Encara que hi ha moments de certs baixons, he assumit amb enteresa allò que m’ha passat i cada dia ho porte millor. Físicament, vaig molt a poc a poc. Ni vull ni puc acelerar la meua recuperació. No tinc cap pressa.
Imagine que el cap de setmana de juny en el qual les teues companyes de selecció van aconseguir la classificació per a Rio rebries moltes mostres d’afecte…
Eixe cap de setmana va ser quasi el pitjor momento de tot este procés, fins i tot més que el dia en elm qual me comuniquen la gravetat de la lesió. Era una barreja de nostàlgia i tristesa per mi, i d’alegria per elles. Totes van portar-se molt bé. Va ser molt emocionant.
Eres molt jove, encara no has complit els 19 anys, te queda molt de rugbi per davant… Al remat, has de quedar-te amb la part positiva d’esta història.
Efectivament. Al principi, reconec que m’era impossible traure alguna conclusió positiva d’acò que m’ha passat. Però poc a poc, me trobe més optimista. Me quede amb les experiències que he vixcut i les que me queden per viure. Eixiré d’esta experiència i eixiré més forta.
A pesar de la teua greu lesió i de la impotencia de no anar a Río, estaràs orgullosa que el teu esport haya classificat les dos seleccions per als Jocs. Pot ser este èxit l’impuls que necessitava el rugbi espanyol?
Tant de bo siga així. Sense dubte, tant els xics com les xiques s’ho mereixen. Porten molts anys lluitant I salvant obstacles de tot tipus. I sí, crec que esta doble classificació olímpica va a contribuir a que el rugby espanyol, tant el 15 com el 7, siga més valorat i reconegut.
