Dos ors. Dos històries sobre com arribar a la cima després de travessar camins plens d’espines. Els esportistes FER Iván Cano (longitud T13) i Héctor Cabrera (javelina F13) es van proclamar la passada setmana campions en l’Europeu d’atletisme paralímpic, celebrat a Berlín, després de sortejar tot tipus de dificultats. Dos exemples de com enfrontar-se a les adversitats i eixir triomfants d’elles.

Héctor Cabrera: “Esta medalla d’or la recordaré molt de temps”

Campió d’Europa amb un llançament per damunt dels 60m. Tot un èxit després de l’odissea que vas viure en les jornades prèvies.

Sí, la veritat és que, durant els dies previs, estava molt nerviós. La meua javelina i la maleta es van perdre en el viatge d’anada i vaig haver d’entrenar amb distintes javelines que em va prestar l’organització. No sabíem si finalment apareixeria. La tensió anava en augment a mesura que s’aproximava la competició. És com si a Marc Márquez li donaren una moto nova abans d’un Gran Premi. La bona notícia va arribar a penes 5 hores abans d’haver de presentar les ferramentes per al Campionat. Va ser in extremis, però ja tenia la meua javelina i la maleta. A partir d’eixe moment, tot va ser més rodat.

El concurs va ser molt competit, com el vas viure?

Encara que ja acumules molts èxits, et feia falta aconseguir un gran èxit després de no quedar plenament satisfet ni en l’Europeu de 2016, ni en els Jocs de Riu 2016 ni en el Mundial 2018. És així?

En efecte. Ni la plata de l’Europeu de Grosseto, ni la quinta plaça dels Jocs de Riu ni el bronze en el Mundial de Londres 2017 m’havien satisfet per complet. Este or sí que ha representat una gran alegria. Ho recordaré durant molt de temps. Ara, a descansar unes setmanes. I a partir d’octubre, em plantejaré assaltar el rècord del món, que actualment té el xinés Zhu Pengkai amb 64,38m. I per descomptat, pensar en el Mundial de 2019, que serà més tard d’allò més habitual i, com no podia ser de cap altra manera, en els Jocs de Tòquio’20. Ja falten menys de dos anys, però el temps passa volant.

Iván Cano: “Fa tres mesos pensava que ni tan sols estaria a Berlín”

En el mes de maig, vas patir una ruptura de peroné i, a penes dos mesos després, una altra del ràdio del braç dret. En eixe moment, ni t’imaginaries que podries proclamar-te campió d’Europa…

De cap manera. A principis de maig, mentres competia en la Reunió Internacional de L’Hospitalet, vaig escoltar un claca i, a l’eixir de la trapa de longitud, vaig saber que m’havia rote. La radiografia així ho va corroborar: el peroné estava fracturat. Els meus sons es van esfumar i competir en l’Europeu quedava pràcticament descartat. Increïblement, vaig aconseguir recuperar-me en temps rècord i l’esperança de poder arribar a Berlín va ser creixent dins de mi. El meu cos responia bé a la rehabilitació i les bones sensacions van ser el motor que em va portar fins ací.

A més, tenies l’incentiu que este Europeu ha sigut la primera gran competició en què es disputava la longitud T13 com a prova del programa paralímpic de Tòquio.

Sí, a pesar de totes les desgràcies dels últims mesos, este també ha sigut un factor motiven-te. No em vaig imaginar mai poder guanyar. El simple fet de poder arribar a competir era, per a mi, un regal. Amb una placa i huit caragols en la cama vaig aconseguir realitzar un salt de 6,77m que em va proclamar campió. És un son i encara estic assimilant-ho.

Es diria que tens ales per a superar qualsevol obstacle. Amb este or ja comptes amb tres medalles en el teu palmarés Europeu, quin és el teu pròxim repte?

Sí, he revalidat l’or de Grosseto’16 i estic molt content, no sols pel palmarés en si mateix, sinó per la forma en què he pogut sobreposar-me a totes les adversitats dels últims mesos. Ara, necessite descansar. Em llevaran els caragols i me n’aniré de vacacions. Després, començaré a preparar-me perquè la temporada que ve serà llarga i, sobretot, molt especial. El pròxim Mundial és al novembre de 2019 i, set mesos després, els Jocs de Tòquio.