Per molt espectacular i atractiva que siga, la ciutat de Berlín no serà especialment recordada per Kim López. Durant el mes d’agost passat, l’esportista de Silla es va presentar en la capital alemanya amb ambicioses expectatives i altes pretensions. Kim aspirava a ampliar la seua dinastia continental. Somiava incrementar la seua col·lecció d’ors en els campionats d’Europa d’atletisme paralímpic.
A Swansea, l’any 2014, va dominar les proves de pes i disc F12 (categoria de discapacitat visual). A Grosseto, l’any 2016, revalidava les dos corones. Tot estava encaminat a repetir el doblet a Berlín 2018. Però l’esport acostuma a oferir sorpreses, i no sempre grates. Una combinació de factors de diversa índole va destronar l’atleta FER. No obstant això, no el van descavalcar del podi. Kim no es va penjar l’or, però sí sengles medalles de plata. Transcorregudes dos mesos després de la conclusió del Campionat d’Europa, l’esportista valencià continua tenint sensacions contradictòries.
Després de l’operació de la mà dreta a la qual es va sotmetre l’any 2017, Kim López arribava quasi pletòric a Berlín. Per respecte als seus rivals i per guardar una lògica prudència, no reconeixia obertament el seu favoritisme. No obstant això, internament, sí que l’assumia. En el seu primer examen, el llançament de pes, “em va ocórrer el que mai m’havia passat. Des del principi, des del primer intent, m’esvarava en el cercle de llançament. Inicialment, pensava que seria una cosa circumstancial, però no. Avançava el concurs i seguia amb problemes d’estabilitat. De fet, dels 6 tirs que vaig fer, 3 van ser nuls, un fet bastant no habitual en mi”, recorda Kim. Conclusió, no va poder revalidar els títols continentals dels 2 anteriors campionats europeus i va haver de conformar-se amb la medalla de plata. “En aquell moment, recorde que estava lleugerament decebut, però també cal pensar que em va guanyar un gran rival, l’ucraïnés Danilyuk; per tant, ho vaig digerir bastant bé”, rememora López.
Quedava la segona oportunitat. El disc, prova en la qual, també, apareixia com a gran candidat a la medalla d’or. Si cap, més encara que en llançament de pes. “Recorde que, en ple escalfament, vaig llançar el disc molt lluny; per dalt dels 47 m. Però després de cometre un nul només començar la final, em vaig posar un poc nerviós, em vaig descentrar, em vaig alterar. La veritat és que no m’havia passat mai. I pitjor encara, passaven les oportunitats i no millorava. Tant, que, després del cinqué i penúltim llançament, ocupava la cinquena plaça. No donava crèdit al que em passava. Per moments, pensava que estava davant un malson. Encara sort que, in extremis, en l’últim tir, vaig superar els 40 m, em vaig retrobar amb marques més habituals en mi i vaig poder, al final, conquistar una altra medalla de plata. No obstant això, reconec que no em va satisfer del tot. Jo volia, almenys, un or, i si era possible, 2, clar”, comenta Kim López.
De tot s’aprén, també de les decepcions. Les conclusions extretes per Kim López després de la cita de Berlín són molt senzilles: “mai et relaxes; mai et dónes com a favorit per endavant; en estos esdeveniments de tanta importància, cal estar sempre al 120 %. Si no, o ho perds tu o et pot guanyar qualsevol rival, que és el que em va passar a Dublín. Ni molt menys va ser un excés de confiança o de sensació de superioritat. Tot al contrari. Es van unir diverses raons i va passar el que no esperava”, assenyala Kim. Lluny de desanimar-lo i envoltar-lo de dubtes, “el que ha passat a Berlín em servirà com a aprenentatge, com a experiència enriquidora. Ho veureu en el Mundial del pròxim any a Dubai. Al temps”, conclou Kim.
