El desenllaç va ser més propi d’una pel.lícula d’intriga que d’un esdeveniment esportiu. Pero va resultar feliç, que era l’objectiu. Quatre anys després de quedar-se a les portes d’acudir a Londres 2012, Laura Gómez podrá redimir-se en Rio 2016. Si la compareixença olímpica representarà o no el brillant epíleg a la seua dilatada carrera esportiva, només el temps ho dirà. De moment, la judoca valenciana, integrant del Projecte FER des del seu naixement en 2013, gaudix i s’emociona amb una fita tan costosa com mereixcuda. Tan treballada com justa. L’espera, la incertesa, els nervis, les lesions, els incesants viatges, alguns maratonians… Tot ha pagat la pena. Als seus 32 anys, Laura ja té el billet per a uns Jocs Olímpcs. L’esportista valenciana, ara sí, ja s’imagina en la desfilada de la cerimònia inaugural. I, a més, junt a la seua parella, Sugoi Uriarte. Tot un ippon.
Des què diumenge vas conéixer que ja eres olímpica en els Jocs de Rio, què has fet més, plorar o riure?
Esta vegada, riure. Ja sabeu que tinc fama de plorona, però en esta ocasió vaig a disfrutar-ho al màxim. Ha sigut com alliberar-me de tot l’estrés, llevar-me un pes de damunt i, sobretot, aconseguir una recompensa que considere mereixcuda. He treballat molt per a aconseguir-ho, la veritat.
Què es el primer que vas fer als pocs segons de saber que eres olímpica?
Vaig rebre la notícia en l’aeroport de Mèxic DF, hores abans d’agafar un vol a Madrid. Només conéixer-la, vaig telefonar els meus pares. En eixe momento, sí van ser inevitables les llàgrimes i l’emoció. A més, vaig compartir el moment amb Sugoi i Julia Figueroa, que m’acompanyaven. De seguida, vaig entrar en les xarxies socials i ja estava la notícia molt compartida. Va ser una barreja de nervis i alegria.
Quatre anys d’espera donen per a molt. Però el tram final dels últims quatre o cinc mesos, i especialment les dos últimes setmanes, ha sigut especialmente angoixós i tens, veritat?
La verita tés que els últims 15 dies han sigut molt tensos. Les dos setmanes que han transcorregut des del Grand Prix de Kazajistán fins el Masters se m’han fet ternes. Però realment, l’espera ha durat quatre anys. Pensava que no me llevaria l’espina de l’absència de Londres. Feliçment ho he aconseguit.
Vas a competir en Rio i, a més, també ho va a fer Sugoi, la teua parella. És com un conte de fades
I tant. Ens coneixem des de fa quasi 20 anys, des d’infantils. Imagineu-vos si hem parlat vegades del somni de ser olímpics els dos junts. Sempre hem sigut un suport inestimable l’un per a l’altre. El pode compartir amb la teua parella presència olímpica representa un somni, sense dubte.
Dis-nos alguns esportistes, ja siguen nacionals o internacionals, amb els quals, si pots, te faràs una foto en la Vila Olímpica
Una vegada allí, me faré moltes fotos i amb molts esportistes. Però no tinc uns atletes en concret. Pense gaudir de l’experiència al màxim, amb la resta dels meus companys de judo i enrecordar-me també d’altres judoques que no han tingut la nateixa fortuna que jo.
