Liliana Fernández: “Tenim més experiència; anem a Rio a por totes”

Qui no arrisca, no guanya. Esta és una de les màximas a las quals, en el seu dia, va acollir-se Liliana Fernández (Alacant 04/01/1987) per a convertir su tossuderia en virtut, per a transformar el seu desig i obstinació en una aposta ben aprofitada. Jugadora de voleibol des dels 13 anys en el Club Voleibol de Benidorm, el seu idili amb la modalitat de vòlei platja s’inicia en 2005, just quan abasta la majoría d’edat. En eixe moment, deixa la seua Alacant natal y es desplaça fins Arona, Tenerife, on s’enrola en un Centre de Tecnificació esportiva i on coneix Elsa Baquerizo, amb qui comença a conformar un inseparable binomi esportiu. Als 22 anys, arriba un nou canvi d’aires i l’aposta per l’aventura. En un costat de la balança, la incerteza per la manca de recursos econòmics; en l’altre, la seua ferma convicció que mereixia la pena el risc. Pioneres i intrèpides, aconseguixen la recompensa d’acudir als Jocs de Londres 2012, on abandonen l’anonimat per una sobtada notorietat. Ara, quatre anys més tard, més madures i expertes, s’encaminen caps als seus segons Jocs Olímpics consecutius.

Han passat huit anys des què, junt a la teua companya Elsa Baquerizo, vareu decidir mamprendre una aposta pel vòlei platja sense saber com acabaría la jugada. Què recordes d’aquell momento?

En realitat, va ser el nostre actual entrenador i també en aquell momento, Daniel Rodríguez Woos, qui va confiar en el nostre potencial, qui va vore en nosaltres alguna cosa qui ningú no veia. I ens va plantejar un projecte en comú, els tres junts, amb un objectiu a llarg termini, uns JJOO, però que va arribar als 4 anys, abans de l’esperat. Des del principi, varem confiar en la seua proposta, mai no dubtarem, no cabia en el nostre cap altra opció. Sabiem que arribariem tard o prompte.

Els primers grans resultats van arribar en l’any 2012 amb la plata en l’Open de Finlandia i el bronze en l’Europeu d’Holanda. Però la vostra irrupció va arribar en Londres 2012…

Sí. En aquell moment, erem quasi unes desconegudes per al gran públic i sé que varem enganxar molta gent a la televisió amb els nostres partits. Una llàstima no passar als quarts de final, ho varem tindre molt prop. Però sí, els Jocs de Londres van suposar per a nosaltres un punt d’inflexió. Després, van arribar més èxits, com la plata en l’Europeu de 2013.

Portes jugant amb Elsa Baquerizo com a parella des de fa des de fa 10 anys. Quines són les vostres principals virtuts?

La nostra principal virtut és l’amistat. L’afecte i l’estima que ens tenim entre els tres, inclòs també el nostre entrenador, permet que cada triomf valga el doble i que superem ràpidament la decepció de les derrotes. Formem un gran equip i tenim una gran química. I també li posem molt de cor a cada partit, a cada jugada, anem amunt o avall en el marcador.

Quan arriba la temporada, la teua casa són els avions i els hotels. I les destinacions son molt llunyanes. Què és el millor i el pitjor de tant de tràfec?

El millor és la gent que coneixes, les experiències, els llocs que visites… adonarte’n que hi ha diversitat de cultures. És un privilegi poder viure tot açò i poder contar-ho a la teua gent. El pitjor és haver de deixar de costat la familia, amics, parella, estudis… I també suposa tot un sacrifici intentar compaginar la carrera esportiva i els estudis.

Teniu molt encarrilada la vostra presència per als Jocs de Rio 2016. Recorda’ns quantes parelles competireu o es clasifiquen per a Rio. A més, quin és l’objectiu que vos plantegeu?

Per rànking mundial, es clasifiquen 17 parelles, com a màxim dos de cada pais. Es computen els 12 millors resultats entre 2015 i 2016. La llista es tanca el 13 de juny. Fins aleshores, no tindrem al 100% la garantía de la classificació, però el que està clar es que volem lluitar per les medalles.