Com a practicants d’una modalitat minoritaria, la major presència mediática obtinguda fins la data responia a motius extraesportius. En concret, a la llicó d’humanitat i altruisme demostrada a principi d’any, quan van ajudar a la población de les illes Fiyi a combatre els devastadors efectes del cicló Winston. Des del passat 19 de juny, els dotze components de la selecció masculina de rugbi 7 passen a ser cèlebres per l’exercici de la seua disciplina gràcies a una gesta histórica: la classificació per als Jocs de Rio després de ser el millor dels 16 combinants presents en el Preolímpic de Mónaco. Entre els dotze artífex d’esta memorable fita, figuren tres esportistes del Projecte FER: César Sempere, Matías Tudela i Javier Mario Carrión. Hores després de la heroicitat, éstes són les seues reflexions.
Un titular periodístico para definir lo conseguido…
César Sempere: Un somni fet reialitat a pesar de les adversitats.
Matías Tudela: Si no ho esperes, creu-t’ho.
Javier Mario: Una selección que va creure i ho va aconseguir.
Sou els primers sorpresas o pensaveu que era possible?
CS: Ha sigut un any molt complica per les lesions. Veniem de fer una primera jornada de l’Europeu discreta. Enteniem que poca gent de l’entorn confiara en la selección, pero nosaltres no pensávem que fora del tot impossible. A més, per a molts components de l’equip era una mena d’ara o mai.
MT: Si soc sincer, enacar no soc conscient de la proesa abastada. Crec que ens ha ajudat el no anar de favorits. Obviament, erem conscients que l’objectiu es presentava duríssim, però també pensavem que teniem les nostres opcions. Al final, hem aconseguit la millor fita història del rugbi espanyol.
JM: Si no haguerem cregut que podien assolir-ho, no s’habria abastat. Eixe ha sigut el nostre secret: la fe, la convicció, el no donar res per impossible. La prova més evident són les victòries en la semifinal i la final quan els partits ja semblaven irremuntables.
Citeu-nos una imatge del cap de setmana amb la qual vos quedeu i que no mai se vols oblidarà
CS: Les cares de concentració i unitat de tots i cadascun de nosaltrs des que vam arribar a Mónaco.
MT: L’última jugada de la final, la que suposa l’assaig de la victòria i la classificació per als Jocs. Quan Iñaki Villanueva eleva la bola per a que la capture Iggy, va parar-se el temps. Després, ja va ser una bogeria col.lectiva. Indescriptible.
JM: El moment en que Iggy assaja i aconseguix la victòria. Eixa escena no se m’oblidarà mai. No és fàcil explicar allò que vaig sentir en eixe momento. Un es fa esportista per a viure moments com este.
Per últim, ja sou una de les dotze seleccions de Rio 2016. Es pot somniar amb una medalla o ja són paraules majors?
CS: Clar que es pot somniar amb pujar al podi. Després del que hem aconseguit a Mónaco, ja to tés possible. Anem a competir amb les onze millors seleccions del món, però hem demostrat que també som un dels millors combinats del món.
MT: Jo ja ens veig capacitats per a tot. la nostra força I confiança estan pels núvols. Hem demostrat que podem competir de tu a tu amb qualsevol rival. Pense en or, pero la plata també me val…
JM: Ara ja to és possible. Després de guanyar a Rússia i, sobretot, a Samoa, qui pot dir que no estem aptes per a aspirar a tot en els Jocs.
