L’espera arriba a la seua fi. Després d’un llarguíssim parèntesi, Ricardo Ten i Maurice Eckhard tornen a muntar-se en les seues bicicletes per a reprendre les grans competicions internacionals. És un retorn diferent, diferent, a l’habitual. De sempre, el ciclisme adaptat oferia, com a primer gran esdeveniment, el Campionat del Món en pista durant els mesos de febrer o març. Així va ocórrer fins a 2020, que el seu Mundial es va celebrar en Milton, el Canadà, poques setmanes abans de la irrupció de la pandèmia. Durant l’any passat, i a conseqüència de la crisi sanitària, no va haver-hi esdeveniment mundialista sota sostre.
En aquest curs 2022, es recupera el certamen universal sobre un velòdrom. Ara bé, com a gran novetat, serà per a tancar la temporada. Es disputarà del 20 al 23 d’octubre a França. És a dir, dos mesos després del Campionat del Món en ruta, previst de l’11 al 14 d’agost al Canadà. Per tant, els esportistes FER Ricardo Ten i Maurice Eckhard es disposen a iniciar una temporada “a l’inrevés”. Primer, la carretera; després, la pista. Ricardo i Maurice ja estan llestos per a afrontar, en poques jornades, dues Copes del Món en ruta de manera consecutiva: aquest pròxim cap de setmana, del 6 al 8 de maig, a Bèlgica; a la setmana següent, del 13 al 15, a Alemanya.
“Analitzant-ho fredament i amb perspectiva, jo crec que aquesta alteració del calendari m’ha vingut fins a bé. Amb la prolongada aturada després dels Jocs de Tòquio, si el Mundial de pista haguera sigut en les dates habituals, crec que, almenys jo, haguera arribat una mica just de forma. I més, després dels problemes que vam tindre, a l’inici de l’any, per a entrenar en el velòdrom de València. Per tant, en el fons, aquesta modificació de la programació no ha sigut especialment perjudicial”, assenyala Ricardo Ten, qui complirà 47 anys el mes d’agost. Per part seua, Maurice Eckhard comenta que, si potser, aquests canvis li poden afavorir. “Record que la meua especialitat és la crono individual en ruta. Per tant, al no tindre per mitjà la “interferència” de la pista, m’he centrat clarament en aquesta modalitat durant aquests primers mesos de la temporada”.
Ricardo Ten reconeix que mai havia descansat tant després de la celebració d’uns Jocs Paralímpics. “Ho necessitava. El desgast previ per la crisi sanitària ens va afectar molt. Sobretot, en el mental, en el psicològic. Però, de la mateixa manera que, després de Tòquio, m’urgia una llarga desconnexió, ara, estic descomptant els dies i les hores per a tornar a competir. Els esportistes necessitem reptes, estímuls i objectius. Estic desitjant arribar a Bèlgica i tornar a competir”, comenta Ricardo Ten.
Respecte al futur i als Jocs de 2024, Tingues afig. “Per descomptat que podem il·lusionar-nos amb arribar a París. Però la il·lusió no està renyida amb la cautela. Recorrent a la cèlebre frase de “partit a partit”, jo aniré esdeveniment a esdeveniment, temporada rere temporada. Dos anys i tres poden semblar molt o poc, segons es mire. Ja tenim una edat i no podem fer previsions a llarg termini. Les ganes d’arribar a París són claríssimes, però veurem com respon el cos i la ment, i a comprovar la nostra competitivitat”. Mentre Maurice Eckhard, que complirà 39 anys al juliol, es mostra optimista: “Reitere el que s’ha dit en els últims temps. El no anar a Tòquio va representar una decepció, sí, però en absolut considere que haja acabat la meua carrera esportiva. Si he decidit seguir un temps més, és perquè em veig capacitat per a lluitar per un bitllet que em porte a París, els que serien els meus cinquens Jocs Paralímpics”. Ricardo i Maurice ja estan a punt d’arrancar una nova temporada. Longevitat temporal. Joventut d’esperit.
